Què
té Mataró que no té altres ciutats? la seva ubicació. Sempre ho he dit i ara
encara ho ratifico més. Una de les millors estratègies pel desenvolupament d’un
poble ciutat o llogarret, és la seva ubicació.
Mataró
té mar; muntanyes, la Costa Brava
a prop, Barcelona encara més, el Vallès a Ponent..., un sòl fèrtil, i un clima d’accepció.
Mataró
té endemés, una diversitat de plantes, arbres, i flors extraordinari. Si és
cert, que últimament l’estan deixant molt minvada de vegetació, amb tanta construcció,
però com diuen els castellans: “ No hay mal que por bien no venga”, i en aquest cas amb la famosa “crisi”,
sembla ser que s’ha parat de desertització del sòl de la meva estimada ciutat
de Mataró. També és cert, que les edificacions, carrers i places del Centre no
són massa atractives, però això no és culpa dels primers pobladors, més aviat
dels que varen venir després que només pensaven en fer diners i fer-se la
caseta a fora de la ciutat a la qual tenien les fabriques, i és clar! el
Centre, està plena d’aquestes, que ara que ja han fet prous diners, i els qui
dominen l’industria en aquest moments, són d’una altra rasa, ja les estan
derruint per fer-hi blocs, que no és que siguin massa bonics tampoc arquitectònicament
parlant, i així el resultat és que; ni tenim estil de ciutat, ni de poble ni de
res, estem divagant entre la diversitat d’estils desiguals i sense concert, i
això fa de la nostra ciutat que estigui naufragant amb un empobriment
estilístic. I una manca d’una gran Plaça Central, per a les Festes i
esdeveniments multitudinaris.
Tampoc
hem estat massa definits en el fet de donar la cara al mar o bé a la muntanya,
i ara sembla que ens hem decidit per les dues coses, i ens hem obert com una
estrella de mar en totes direccions. I una altra cosa, que actualment, és una
de les ciutats més cosmopolites de Catalunya. El Centre més català, els barris
castellanitzats i fusionats amb: africans, àrabs, asiàtics...
La
part més bonica, és la Mataró Nord
que aquí sí que és tot un encert, amb parcs; brolladors, carrers amples amb
arbrades, tots els serveis possibles, Supermercats, Hipermercats, el Gran
Mataró Parc amb el seu cinema, i altres serveis.
Anant
més amunt, tenim el nou Hospital, que ara ja no ho és tant, el Cementiri de les
Valls amb la seva Incineradora, fa gràcia perquè l’Hospital, el Tanatori i el
Cementiri amb l’Incineradora, estan tots tres serveis al nord de Mataró, és a
dir no massa allunyats l’un de l’altre.
Encara que les pistes d’Atletisme que és per fer salut, també estan a
prop.
Anant-nos-en
muntanya a munt, i cap a la dreta de les pistes d’Atletisme i trobem Ca l’Oliva, i els seus vorals plens de
vegetació i arbredes. La botànica d’aquest vorals, és força interessant. Encara
que la cadena tròfica està força deteriorada.
Més
nord a munt, Les Sureres, Més a l’esquerra: Valldeix, La Cornisa, Can Vilardell, Can
Marquès, i ja fent la volta i més cap el Cementiri de Les Valls una altra
vegada: Santa Ma. de Cirera, la Muntanya de la Creu... És a dir que estem
envoltats de serveis, urbanitzacions, i muntanyes a la part nord de Mataró
d’una diversitat vegetal considerable que ens serveix per eliminar el Co2
produït per la circulació desenfrenada de la complexa ciutat.
Ara
anirem cap el sud que el què té més bo i bonic és el mar i la seves platges. La
nostra fauna marina està minvant molt per les constants agressions de les
pesques il·legals de raspat. La poca fauna marina que queda, és perquè s’ha
refugiat Aquesta fauna, es refugiat o millor dit amagat, a les roques i recons
a on no hi arriben les xarxes i palanques avassalladores, indiscriminades i
sense cap selecció dels bàrbars pescadors furtius.
Bo
i aquestes agressions, es diu que la vegetació marina està força bé, sobretot
la posidònia que encara l’estem conservant bo i els atacs constants d’arrossegament
el fons marí, que ho destrueix tot al seu pas. No entenc com encara la pobre
planta persisteix, deu fer com jo, que bo i les estrebades, continuo arrelada,
elles també estan ben agafaven al sòl marí del nostre alguer i encara que les
trenquin, tornen a brollar. El què ja hem ven perdut, són les roques atapeïdes
de musclos que hi havia a la part més cap a Sant Andreu de Llavaneres i que es
podien agafar ben a prop d’ones. A l‘Espigo també hi havia musclos i molta
varietat de peixos. No fa gaire anys, mentre et banyaves, podies veure els
peixos com passaven per entre mig de les cames i això a pet d’ones, ara ja no
se’n veu cap per en lloc.
La
platja, és una delícia, realment, a l’actualitat està força decent bo i la
contaminació de les aigües i les burilles que hi ha a la sorra, però no es pot
dir, que no es faci el possible per mantenir-la neta i en bon estat, el què
passa, és que els insensibles fumadors, no són conscients del què estan
generant a les nostres platges. Engendren agents contaminants per milers
d’anys, fet que la resta de les burilles allí dipositades, porten milers de
substàncies verinoses i perjudicials pel medi i endemés, la seva pudor,
persisteix amb una constància ofensiva al olfacte. Suposo que les noves
generacions, s’adaptaran aquestes substàncies i es tornaran immunes als seus
efectes, i els que no, contrauran infermetats respiratoris, capil·lars, i per
mi, un mal estar i sensació de fàstic
tirant a vomitiu.
La
platja del Callao, és força acollidora.
El
Varador, davant del Centre Nàutic de Mataró... amb el seu espigo a la part
esquerra que ens protegeix del onatge i
a la vegada els que s’hi apropen a les seves roques fins i tot hi ha trobat la
mort, és una platja força cobejada i colpida de gent tant a l’estiu com al
hivern. Però la meva preferida, és la se Sant Simó.
La
“Platja de Sant Simo” que per mi és del millor que podem gaudir a Mataró a part
de les seves muntanyes, és tan ampla com ho era quan jo era petita i d’això ja
han passat molts anys, i si no fos per la resta de burilles, es podria dir que
gairebé està intacta, molta més gent, això sí, però quan si va de bon mati o bé
un dia de setembre, és realment meravellós, preciós, es poden escoltar les
campanades de l’ermita de Sant Simó amb tota claredat, fet que trobo del tot
emotiu i entendridor, ja que em torna als ancestres del Mataró de la meva
infantesa. I és clar! els que els hi agrada la part del Passeig Marítim, també està força bé, molt
acurat, encara que a mi m’agraden més
les coses més salvatges, més integres, és a dir més conservades de manera
natural, com eren abans.
Crec
que les platges han de ser això, sorra, roques i la mar l’element principal,
els passejos estan molt bé, però treuen allò que és natura.
De
totes maneres aplaudeixo les bones intencions de fer Mataró més turística i a
l’abast dels que volen les comoditats d’un port per deixar el veler o el llot,
encara que jo no vaig està a favor d’aquest port perquè prefereixo les barques
de pesca, reconeix-ho que el turisme de llots i velers, aporten més beneficis
econòmics i endemés, últimament s’està promocionant la nàutica cada vegada més.
La vela està aflorant al nostra port també. A mi m’agradaria, que es fes el què
varen fer a Holanda ja fa uns anys. Un projecte en el qual vaig participar,
quan uns velers del segle XIX es varen recuperar per posar-los en funcionament,
al servei de viatges recreatius. Eren vaixells d’uns 22 metros d’eslora, amb
una capacitat de 20 a
23 persones a on la tripulació érem els que ens encarregaven de tot el manteniment,
dirigits pel capità i la grumet, que més tard es va ferir el polsa de la mà
dreta, i varem tenir de suplir-la nosaltres. Evidentment portaven un motor suplementari
per quan la manca de vent era total. Va ser meravellós. Primer en varen ensenyar
a fer nusos i com que jo ho vaig agafar molt de presa, el capità em va dir que
ho ensenyes als altres, després un cop en funcionament vaig demanar al capità
si em deixava el timó i no si va oposar, així que vent em popa a tota vela,
sortíem del port de Rotterdam envers l’Atlàntic i els canals
d’Holanda, comanats per l’Adela. Va ser meravellós aquell viatge, de somni...
N’hi
ha per tots els gustos a Mataró, i si hi havia gent que deia que Mataró no hi
havia res, ara haurà de callar, perquè més aviat no manca de res. Discoteques,
Cinemes, més de tres grans Centres Esportius amb tots els serveis de piscines,
activitats de tota mena, hidromassatges, saunes..., Unes pistes d’Atletisme amb
tots els ets i uts, camps de futbol, pistes de basquet..., els Teatres i Sales
de Concerts, ja és una altra cosa, n’hi
ha pocs, i el què també manca, és un Conservatori amb cara i ulls, és a dir amb
un edifici propi; amb estil i digne per aquells que estudien música. La música
necessita un temple, com fan a Alemanya i altres països amb cultura musical,
perquè és el més excels que ha creat l’ésser humà. D’acadèmies n’hi ha moltes,
d’escoles també, i entre tots es podria donar un cop de cap i posar fil a
l’agulla. I si ara és un moment difícil per l’Administració, es podria fer amb
inversors. És a dir privat, sense que intervingués l’Ajuntament que sembla que
ja té prous problemes. Una Societat que funcionés com a Cooperativa, amb un
capital d’inversió inicial. Com es va fer el tren de Mataró i de la resta del
Estat, i el Conservatori Superior de Música del Liceu en un principi, que es va
enriquir molt més que el teatre. No vull morir sense veure a Mataró un edifici
dedicat al estudi i desenvolupament exclusiu de la música. Hi ha molts edificis
d’antigues fabriques, que es podrien reorganitzar i reestructurar per aquest
servei i no cal despeses per part de l’Ajuntament ni de la Generalitat, els
mateixos usuaris, en podrien ser els accionistes. És a dir, que es tindria de
fer una Societat Inversora. Un risc? tot projecte té els seus riscos. Hi una
altra cosa, amb capacitat i independència pròpia, per poder fer exàmens reglats
reconeguts, i si poguessin ser Superiors, molt millor. Està molt bé que hi hagi
un Conservatori Nacional de Catalunya, però crec que s’ha centralitzat massa, i
totes les centralitzacions a la llarga, són perjudicials, perquè es
converteixen en petites dictadures a les quals només uns pocs privilegiats, o
bé afavorits pel sistema, i són admesos. Com passava amb el Conservatori
Municipal de Música de Barcelona, no sé ara com funciona.
Al
sud-est de Mataró, té llocs prou interessants ecològicament parlant que al meu
entendre es tindrien de preservar, com: Les cinc Sénies, Les vinyes d’en Sumells... que són un
resguard per la nostra salut pulmonar, sanguina i mental perquè tot va unit, si
respirem aire de qualitat, les nostres funcions vitals, funcionaran millor,
perquè la sang estarà oxigenada amb aire pur, i la aquesta sang, és la que
alimenta tots els nostres òrgans, així que cal tenir un entorn que ens proporcioni
un oxigen regenerat i de qualitat.
Més
amunt, envers Sant Andreu de Llavaneres, i Sant Vicenç de Montalt, hi tenim Can Quirze i La Fornenca..., que déu ni
do de l’expansió que té d’arbreda, arbusts i vegetació.
Els
Parcs de Mataró, són força interessants sobre tot el Parc Central amb el seu
adossat Parc Nou el qual estant creixent amb molta frondositat els seus albers,
pins, alzines, i tota classe de plantes autòctones del medi, en endemés, està al
vell mig de Mataró. Després, el Parc Nord, encisador i emotiu per a mi perquè
era la vinya del meu avi Jaume.
El
Parc de Cerdanyola, per uns està molt bé per altres els hi manca espai, per mi
està força encertat.
El
Turo de Cerdanyola, també té el seu encant, amb les seves roques, pinasses, i
la seva altitud que permet albirar Mataró des de les alçades.
Si
ens enfilem a sobre del Cementiri de les Valls, trobarem la muntanya de Sant
Jaume –encara que només ens en pertany la meitat, fins al cim, perquè l’altra
mitja és de la veïna Argentona-. Aquesta muntanya és realment espectacular:
plena de vegetació arbres, roques, líquens, flors... A on, encara que
lleuger, ens arriba el so del transit de
la C60.
Can
Bruguera, és un plaer per la vista, l’olfacte, i la salut, i allunyada del tot
del brogit mundà, hi podem trobar un estat del tot bucòlic i que omple les
nostres perspectives tant culinàries com esportives amb el seva hípica prou
atractiva.
També:
Santa Rita, El Pericó..., que són els pulmons més propers per la nostra ofegada
ciutat, angoixada per la pol·lució atmosfèrica que es nota molt més al Centre.
De fet jo mai hi baixo amb cotxe, sempre ho faig a peu, i la caminada és una
mica llarga i quan hi arribo, noto l’espasso del aire carregat de Co2 bo hi els
arbres, que els pobres no poden engolir tanta contaminació de l’insistent
transit.
El
transport, diem que funciona, encara que jo no l’utilitzo mai fet que si l’haig
d’esperar, se’m fa etern i opto per anar a peu. El que havia utilitzat molt,
era autocar d’en Casas per anar a Barcelona. era força puntual i que el tinc
molt a prop de casa. L’anada trigava una hora, però quan tornàvem, amb mitja
hora, arribàvem a Mataró.
Del
tren val més no parlar-ne, bé si parlo de quan l’utilitzava jo els meus anys
d’estudiant, haig de dir que anava prou bé, mai vaig arribar tard a cap examen
per culpa d’alguna pana o retard del tren. Sempre era puntual i alguna vegada
es parava per algun suïcida del dilluns al mati, però molt rarament. Realment
sort en vaig tenir, si no hauria pogut
dur a terme l’esquematitza’t programa que duia a terme aleshores, fet que
treballava, estudiava i finalment, preparava unes oposicions per la feina. Així
que tot anava rodo excepte és clar, uns dies puntuals com un dia que una ona va
cobrar el tren hi es va parar uns metres més enllà, l’alumne que m’esperava a
casa perquè li dones classe, es va tenir d’esperar molta estona.
I
Mata mont del qual descendim els mataronins. El primers pobladors prehistòrics
de la que seria la nostra futura ciutat de Mataró, estan entre les pedres de la
seva muntanya. Tots sabem com es va desenvolupar el nom de Mataró, les dues
primeres síl·labes: Mata- i la última -ro- agafant-ne la última síl·laba del
abans anomenat Iluro, anomenada així pels romans. Es veu que un cop varen
baixar a prop del mar, els hi va agradar i ja si varen establir per no tornar a
la muntanyeta que ara no més hi ha restes del que suposadament podia ser
l’assentament dels primers cavernícoles de la nostra ascendència. Bé, jo sé que
sóc catalana per generacions, però que tots descendim d’aquesta costa, ja no ho
sé. de fet de petita era pèl-roja, la qual cosa pot ser signe de rasa cèltica,
nòrdica, o bé escandinava. En realitat som una barreja de tot i això ens fa més
consistents a qualsevol clima, tarannàs i idiosincràsies de qualsevol lloc. El què sí sé però, és que Mataró la porto en
cada cèl·lula del meu cos, estic feta de la seva essència, bo i que he estat
engendrada a Figueres, la qual cosa vol dir que sóc propensa a les tramuntanes,
però vaig néixer al hospital de Sant Jaume i Santa Magdalena de Mataró i per
sempre més, seré edicte a la meva ciutat. Perquè s’estima una ciutat? s’estima
pel seu aire, les seves roques, terra, sòl, clima, aigües, arbres, i la seva
estructura arquitectònica que la fa única i deferent qualsevol altra. Les
persones van i venen, les coses el mateix, les aigües canvien de qualitat,
l’aire també, però el lloc continua inalterat, altiu i constant i cada vegada
que ens l’allunyem el recordem, i quan el retrobem, olorem les seves olors,
sentim al cos la seva humitat marina, i ens diluïm en el seu cos fet de pols,
d’aire, roques i aigua, i ens hi bressolem com un nin als braços de la mare. No
hi ha res millor, que està sobre la terra que ens a vist créixer.
Una
de les carreteres més boniques, atractives i orgàniques de Catalunya, és la de
Parpers. Amb una perillositat de vertiginosa, de fet els 6 anys que hi vaig
estar transitant cada dia per anar primer a Lliça d’Amunt i després a La Roca, els accidents que vaig
poder veure varen ser nombrosos. Les seves corbes, són tan pronunciades, que
s’ha de tenir molt cura per no sortir de la carretera.
De
fet, que es va obrir el túnel de la
C60 (B40) va ser tota una alliberació, algunes retingudes
dies puntuals, les de l’entrada de la
C32, però normalment ha funcionat molt bé els quinze anys que
m’han apropat més a la feina. Si tot anava bé, m’estalviava força estona de
viatge.
Mataró
ara està molt més unida al meravellós Vallès que evidentment després de
treballar-hi durant vint-i-tres anys, l’he pogut conèixer bé, i és excels,
sense mar, però encantador, la seva verdor em quedarà impregnada a les meves
criptes, fins a l’última guspira de la meva memòria.
Què
té la capital del Maresme, que me la fa tan especial? Doncs, que aquí hi vaig
néixer, i aquí vull morir.
M’he
arrelat al seu sòl com un arbre a les meves soques, i són tan profundes les
meves arrels, que difícilment res les podrà assecar ni arrencar del seu subsòl.
Cada engruna, cada gra de sorra, cada fulla d’arbre, cada gota d’aigua de les
fonts, del mar, de la pluja que hi cau i rega cada pam d’aquesta especial
ciutat, és part de la meva vida, és part de la meva existència, de la meva
infantesa, la meva jovenesa, i ara la
meva vellesa, i si he estimat al Vallès, i estimo el Segrià ara, no es pot dir
que no em quedi res per la meva ciutat, que la força que m’ha impregnat, m’ha
donat tanta capacitat d’amor, que en puc donar a doll i amb abundor per la
resta de pobles i ciutats. Mataró és el meu gran tresor, un tresor que ningú em
pot prendre, perquè està fet de somnis, d’il·lusions, d’amor i d’esperança, un
tresor ornamentat de vivències; d’imatges, d’olors, sensacions..., de fets i
esdeveniments que només les meves criptes poden colpir i guardar fins que les
neurones de la memòria es dilueixin en el no res.
